L’OSSET QUE TENIA UNA POTA MÉS GRAN I L’ALTRA MÉS PETITA

Hi havia una vegada un osset que es deia Pol.
Ell tenia una pota més gran i l’altra més petita.
Tenia un pare i una mare que eren molt divertits, però estaven molt preocupats perquè no sabien com li podien créixer bé les potes al Pol.
Al final van anar al metge. El metge els va dir : “No puc fer res” i els pares van dir: “Perquè no pot fer res ?” El metge va contestar: ”Perquè jo no sóc màgic”.
Els pares es van posar molt tristos.
Quan va ser de nit i van anar a dormir, la mare va agafar el Pol i el va portar al llit. Quan la mare se’n va anar va venir una fada que tenia pols de màgia i li va posar a la poteta del Pol que immediatament li va créixer. L’osset va anar a ensanyar-la a la mare i al pare que es van posar molt contents.
La mare li va preguntar: “Com t’ha crescut la poteta?
I el Pol li va dir: “Ha vingut una fada i m’ha posat pols de magia. La mare va anar a la seva habitació per veure si encara hi havia la fada però ja no hi era. Ella creia que les fades no existien i ho va explicar al Pol.
Van tornar a anar a dormir i, al dia següent, la mare li va dir: “Avui aniràs a l’escola”
El Pol va praparar les coses que feia falta.
El Pol tenia 8 anys i anava a tercer on tenia tota la classe d’amics i amigues.
Quan va sortir a les 5 hores de la tarda, va explicar com li havia anat l’escola a la seva mare, i després trucava a algun amic seu. Tota la classe li va donar els telèfons de les seves cases i sempre trucava algú per jugar amb ell o amb ella.
Sempre jugava amb les seves joguines perquè tots els seus amics li donaven les seves. Així que jugava amb elles i després berenaven tots junts.
La mare els deixava fins les set en punt perquè sopaven a les vuit. El Pol era molt bon estudiant i els pares estaven molt orgullosos. Li encantaven cada dia els deures que feia molt bé.
I vet aqui un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Emilia